La mare de la Mariona caminava trista pel bosc. Des de que la seva filla havia mort, li agradava poder caminar pel bosc tota sola, amb els seus pensaments i les seves penes que, poc a poc, a mesura que s'endinsava al bosc, s'anaven desfent, com si caiguessin cap a la terra i aquesta se les quedés. Allà trobava pau i ganes de tornar a casa per seguir vivint sense la Mariona.
Un dia es va trobar a una noia asseguda en un gronxador que penjava d'un arbre. De seguida va notar que no era una noia com qualsevol altra i aquesta li ho va confirmar quan li va dir que era una fada. També li va dir que li concedia un desig. La mare de la Mariona no s'ho va pensar ni dos segons:
- Vull que la Mariona torni a ser amb nosaltres, vull que torni a la vida.
La fada, no gaire sorpresa li va contestar:
- Per què tothom em demana coses impossibles? Jo no puc tornar a aquesta vida algú que ha mort. Altres persones em demanen que desaparegui una persona o em demanen una casa, un cotxe o directament molts diners. Jo tampoc tinc diners ni puc fer desaparèixer les persones.
La mare de la Mariona es va quedar tota decepcionada, però la fada li va dir:
- Hi ha una cosa que si que et puc donar: confiança en la vida que res ens dóna i res ens treu. El que hagi de ser, serà, i sempre serà per bé, no perdis la confiança.
La mare de la Mariona se'n va entornar cap a casa, no gaire consolada i una mica decepcionada, però era cert que ara tenia alguna cosa en la que pensar més enllà de la tristesa, la ràbia i la culpabilitat que sentia per la seva gran pèrdua.
Un petÓ Anna.
ResponElimina