Ser mare o pare: de qui o de què.

La gran aventura de ser mare, perquè és una gran aventura diària, suposo que consisteix en entendre la personalitat de cada un dels teus fills, el seu jo més profund, més íntim i acceptar el seu caràcter, la seva manera de mostrar-se al món. Donar-lis alternatives, sense forçar, sense obligar; mostrar-lis altres camins possibles, sense condicionar-los des de les nostres limitacions i preferències, només intentar aportar el que hem après a partir de la nostra experiència vital i intentar que el que aportem sigui la part positiva, els valors humans que hem pogut anar incorporant. 

Deixar-los créixer acompanyant-los en el seu camí, però sense condicionar-los. Mentres escric aquestes paraules m'adono de la gran dificultat que suposa, perquè conec les meves limitacions i els meus defectes, soc conscient dels errors que encara continuo fent i ser que segur que hi ha coses que encara no soc ni conscient del seu efecte perturbador. Ser mare també suposa créixer acceptant les meves limitacions, reconeixent errors i intentant millorar.

I ser pare? doncs exactament el mateix, per a cada persona hi ha un camí, uns fills, unes vivències. 

I quan no es té descencendència? crec que també és exactament el mateix. Aquest raonament és aplicable a qualsevol persona d'aquest planeta Terra. Som pares o mares quan ens relacionem amb els amics, a la feina, quan creem un projecte del que sortiran coses que utilitzarem les persones, coses que necessitem, que contribuiran al nostre desenvolupament com a éssers humans (cases, barris, ciutats, menjar, medis de transport, escoles, roba, oci, art, literatura, tecnologia,...); i no només quan creem, també quan ho desenvolupem, ho executem, ho comprem, fem normativa i lleis, ...

Ser maternal o paternal és protegir, acollir, acompanyar, ser afectuós, però no ho confonguem amb la sobreprotecció perquè llavors només serem a un pas de la invalidació, la baixa autoestima i la por i d'aquí podem saltar sense adonar-nos a l'abús, el despotisme o la tirania.