Confinament, coronavirus i Txi Kung

Quan es va acabar el confinament volia escriure sobre aquesta experiència, que ha estat molt intensa, però tot el que ha anat succeint: reprendre l'activitat professional i reorganitzar-la, la nova situació sanitària, l'estiu i les vacances improvisades,... no m'havia permès encara païr tot el que vàrem viure. 

A nivell territorial i social, fins hi tot global, crec que cal més temps per entendre i treure conclusions d'aquesta situació dita de pandèmia. En canvi, a nivell personal hi ha coses, pensaments, sensacions, que ja tinc força clares, assimilades i enteses. 

En el meu cas, com tantes altres persones, vaig haver de deixar de treballar del tot, d'un dia per l'altre. Aturar la meva rutina i quedar-me a casa de forma obligada. Sort o desgràcia? Com tot en la vida, allò que sembla terrible, et mostra coses precioses, i allò que sembla fantàstic, presenta trampes amagades. 

El que evidentement va ser una sort va ser poder fer el confinament juntament amb els meus fills i pares, ja que vivim junts; i en una casa gran envoltada de natura. Els primers dies la sensació era estranya perquè no sentíem ni veiem veïns, només sabíem de l'exterior per la televisió i la ràdio i els incansables missatges de watsapp, font constant d'estrès i ansietat. No sentiem aplaudiments, ni veiem gent al carrer passejant gossos,... El primer dia que vaig sortir amb el cotxe per anar a comprar, conduia sola per la carretera i els carrers, fins que vaig arribar al centre del poble i vaig veure algú. Va ser una sensació estranya i molt intensa. 

Vaig decidir intentar mirar poc el mòbil i la tele i marcar-me una rutina centrada en la pràctica del Txi Kung, la meditació, l'estudi i en cuinar per a la família. Mai no havia practicat tant i tan bé. Suposo que la clau va estar en el fet que no tenia cap obligació, ho feia perquè em venia de gust i volia fer-ho. Va ser una pràctica intensa, sincera i profunda durant 2 mesos seguits.

Vaig poder experimentar allò que tant havia llegit, estudiat o practicat, però fins ara sense sentir-ho, només intuint-ho. Fins aquest moment que ho vaig poder fer meu perquè ho vaig sentir. 

Vaig sentir l'Unitat, que som Unitat. Que som el mateix les muntanyes, els rius, els arbres, els animals (els virus i les bactèries també), els humans i els estels del cel. A les verdes i a les madures. 

Vaig sentir que jo sóc tu i tu ets jo, a les verdes i a les madures! Amb qui t'avens i amb qui no soportes. 

Vaig sentir la connexió subtil de totes les coses. Vaig notar la unió subtil i íntima amb les persones (properes i llunyanes), la natura, la casa. 

Vaig sentir l'harmonia que es desprèn de l'estat d'equilibri yin yang. Vaig sentir-me alegre i feliç.

El confinament ha estat per a mi un punt d'inflexió, el punt de partida d'una nova etapa vital on podré desenvolupar i aprofundir tot el que he sentit i experimentat, però per a què, amb quina finalitat? Doncs per a ser millor persona, en les meves relacions humanes i en la meva professió. Pot ser per a caminar tots junts cap a un món millor? Segur que sí.