Plorar quan algú ens deixa.

Sempre que vaig al tanatori per acomiadar-me d'algú, sigui una persona més o menys propera, em pugen les llàgrimes als ulls. Fins fa poc em sentia malament i incòmode. Em feia vergonya o no entenia per què em passava.

Ara, quan em venen les llàgrimes, les deixo sortir. Ho accepto i m'ho permeto. Ara és així que ho puc fer perquè ja ho entenc.

No ploro per la persona que marxa sinó per els que es queden i la varen estimar. Ploro per la ràbia, la tristesa, la culpa, la negació, la por, el xoc.

Són llàgrimes de solidaritat, de compassió i d'acompanyament perquè no em quedo enganxada al patiment, sinó que el com em sento en aquestes situacions, si ho visc i ho expresso, marxa amb les llàgrimes.

 

Si ens sentim bé, somriem. Si estem contents, riem. Si estem tristos, plorem. I si estem enfadats, cridem. Per a un mateix i amb els altres, no contra els altres.