La cara de Déu.

Aquest estiu llegia una novel·la en la que es donava un cos i una imatge a Déu, l'escriptor se l'imaginava com una dona atractiva i elegant, segura de si mateixa, que conduïa un Mercedes Bentz coupé platejat. A l'Edad Mitjana, el veien com un home de cara allargada i prim, amb barba i bigoti, túnica de colors i l'aureola ben visible (pantocràtor de Taüll). També se'l va veure com un arbust que cremava i que parlava (antic testament)

Les diferents religions tenen un nom o una manera de nombrar-lo: Déu, Energia Universal, el Creador, Energía Original, el que no es pot anomenar... Les característiques més importants de Déu són que no és d'aquest món, que és etern, que és el principi i el final i està en tot, que és el principi i és el camí i que és amor infinit i incondicional.

Segons això, Déu no té cos com els humans, no és material, ja hi era abans, tant en el Cristianisme com en el Taoïsme, abans del Yin i el Yang (el Yin i el Yang van permetre l'aparició de la matèria a partir de l'Energia Original), però tal i com hem fet des de fa milers d'anys, ens el podem imaginar. Jo també me l'imagino com una dona, però d'ulls riallers i somriure encantador, cabell castany llarg i llis, més aviat prima i ni molt alta ni molt baixa. No m'atraveixo a dir, no per por sinó per desconeixement, quin cotxe portaria. I vosaltres, com us l'imagineu?