dimarts, 21 d’agost del 2018

Quan les obligacions ens serveixen per a fugir de la realitat

Fa anys vaig llegir una frase que em va agradar molt: "Hem de ser forts, però no durs, perquè la vida és dura, però molt bonica." És cert que la vida és dura, persones estimades moren, a vegades inesperadament o abans d'hora, les relacions personals poden arribar a ser molt doloroses, ens quedem sense feina, sense vivenda, patim malalties que ens incapaciten, desgràcies naturals, ... I també és cert que la vida és bonica: la natura sublim i extasiant que ens envolta, poder respirar l'aire pur, les relacions entre persones compartint pau, alegria i harmonia, ... La mateixa cosa ens pot produir una gran felicitat o una gran tristesa.

Si pensem en el que realment tenim, ens adonem que són ben poques coses: les coses materials un dia hi són i el següent no, fins i tot la vida, un dia hi som i demà poder no, naixem sense demanar-ho i morim sense saber quan. La vida és efímera i molt fràgil, però és bella i, si volguéssim, podríem sentir el goig de viure a cada moment. Podem sentir que estem vius quan sentim la natura a prop nostre, quan sentim que en formem part, quan ens diluïm en ella. També quan ens relacionem amb les persones des del sentiment, des del cor. Tanmateix, davant de l'immens i etern Univers ens podem sentir sols, de fet, tot i viure en comunitat, arribem i marxem sols i la nostra vida depèn només de nosaltres, el govern de la nostra vida és només nostre i, quan el perdem, ens sentim perduts i patim la soledat. Però com més conscients siguem, com més gran, neta i forta és la nostra consciència o el nostre estat conscient, menys patim la soledat. 

Hem de saber viure i entendre la nostra soledat que només es pateix quan no tenim relacions sinceres i profundes i no apreciem la bellesa que ens envolta, desconnectant-nos de la natura que inclou també la nostra naturalesa. Viure és alhora dolorós i alegre, però no cal convertir el dolor en patiment per preocupacions o per por a perdre l'alegria. Hem d'aprendre a viure sentint el goig del que tenim (natura i relacions) a cada instant i celebrant-ho.

Quan ens hem d'enfrontar a tant dolor, moltes vegades guanya la por, la incertesa, ... i patim. Vivim sense alegria, sense sentir el goig d'estar vius. Hauríem de saber viure amb plenitud, sentint la tristesa i l'alegria, acceptant-les sense por a perdre les coses bones ni pensant que les dolentes són per a sempre. Podem optar per viure desitjant intensament, però no esperant res (ni bo ni dolent) i confiant en l'Univers (en la Vida). Tanmateix, normalment escollim el camí fàcil d'abandonar-nos al patiment i a les lamentacions, però com que no ens agrada patir, intentem no veure'l amagant-lo sota una allau d'obligacions que pensem que ens faran sentir feliços:
  • obligacions professionals per a poder triomfar guanyant molts diners i aconseguint un reconeixement social, cosa que anomenem "èxit" i que actualment està exageradament valorat.
  • Obligacions cap als fills per poder oferir-los la millor formació acadèmica perquè puguin "triomfar" a la vida, carregant-los d'obligacions excessives que poder no els hi agraden ni els hi aporten cap satisfacció ni creixement com a persones humanes. Fins i tot, la pràctica d'un esport acaba essent una obligació per a millorar el seu currículum acadèmic enlloc d'una pràctica per a desenvolupar-se física i mentalment amb salut mentre aprenen a gaudir de les possibilitats del seu organisme, de la natura, del treball en equip, ...
  • Relacions socials per a triomfar, però no per enriquir-nos com a persones aprenent a conèixer-nos encara més.
  • Viatjar per obligació, perquè s'ha de conèixer, aprendre i viure experiències o senzillament aparentar socialment, evitant el propi descobriment (el viatge més intens és el nostre viatge interior) i la integració en l'entorn natural o social.
  • Esport per obligació, per tenir un cos bell que ens ajudi a triomfar, moltes vegades en detriment de la nostra salut.

Es defensa la cultura de l'esforç, que no és el mateix que la força de voluntat i la motivació, amb obligacions inútils que només ens serveixen per a triomfar materialment i acumular frustració pel que no aconseguim. És com un peix que es mossega la cua: les obligacions amaguen el meu patiment i fan que no hagi de pensar en els meus sentiments, però em fan sentir frustrat pel que no aconsegueixo augmentant aquest patiment. Totes aquestes obligacions arriben a justificar accions totalment deshumanitzades com la guerra, l'abús a menors i a la dona, abandonament d'avis, de malalts, ...

Ignorar com em sento no fa desaparèixer el patiment, aquest va creixent fins que es mostra de forma sobtada i brusca en forma de crisis d'ansietat, angoixa, depressió o qualsevol altra malaltia. Aquest sobresforç inútil només aconsegueix malgastar l'energia vital que ens serviria per a mimar el nostre cos, prevenir malalties i guanyar en salut (física, mental/emocional i espiritual) per a poder créixer com a persones i fer gran la Humanitat i els seus valors naturals i universals.

Actualment moltes persones es troben perdudes, buscant fatigosament el seu camí, el seu lloc a la vida. Penso que de camins només n'hi ha dos:

  • el fàcil, quan ens abandonem al patiment i ens obliguem a buscar alguna cosa que ens anestesiï, que ens permeti fugir o evadir-nos de la nostra realitat.
  • el camí del coneixement propi, el que ens permet prendre consciència del valor de la vida i dels seus límits. Aquest és un camí llarg, de tota la vida, que requereix constància i força de voluntat per a no abandonar-lo, però sense esforç, deixant que la Vida sigui i ens permeti, a cadascú de nosaltres, mostrar-nos tal com som, amb pau i serenor interior per poder sentir el goig de viure. Si seguim aquest camí, la Vida ens mostrarà el nostre lloc i el que se'ns dóna bé fer, el nostre do personal i únic.

Us recomano dues lectures molt interessants, la primera és un petit llibre titulat "La utilitat de l'inútil" de Nuccio Ordine publicat per Quaderns crema. La segona es titula "Qi Gong, la saviesa del Wu Wei" de Neus Pintat i està publicat per l'abadia de Montserrat. La pràctica del Qi Gong (Txi Kung) està fonamentada en el Wu Wei que es podria traduir per "fer sense esforç", "deixar fer el curs natural de les coses" o "cal no fer res".

1 comentari:

  1. Preciós article, Anna.
    Moltes gràcies per compartir nos el do de saber transmetre, en aquest cas, mitjançant l' escriptura, una saviesa profunda que aporta pau.
    Moltes gràcies pels llibres que ens proposes.
    Neus

    ResponElimina

Aquí pots fer el teu comentari que serà revisat abans de ser publicat. Gràcies per participar.