Agraïment infinit.

Tinc la necessitat d’escriure aquest text, però no vull que sigui un simple post en una xarxa social perquè realment m'agradaria compartir-lo. Mentre escric sento que us estic donant una part de mi. Per això he escollit el meu bloc per fer-ho.

Voldria que arribés sobretot a totes aquelles persones que van ser al meu costat i em van acompanyar perquè no m’esfondrés com un castell de cartes. Són els qui em van donar el seu suport en el pitjor moment de la meva vida, suport i escalf des de la seva impotència i sense saber com fer-ho, però eren allà, a prop meu. Els estimats pares, germà i germana, la família propera i els meus amics, tots ells des de les seves pròpies possibilitats i habilitats: aquelles trucades inesperades tan difícils de fer, però tan agraïdes, mirades que ho deien tot des del silenci i també la nevera plena de menjar deliciós fet per aquella tieta que senzillament va fer allò que sap fer tan bé. Fins i tot els que sé que pensaven en mi, però no sabien com acostar-se’m o trucar-me.

Avui que ja fa 16 anys que la Mariona va marxar, sobretot vull fer arribar el meu agraïment a totes aquelles persones que han estat amb mi perquè sé que tampoc és gens fàcil per als que t’acompanyen. Agraïda a la meva amiga de l’ànima i a la meva germana que estaven embarassades i ho van haver de patir doblement, al grup de dol Renacer i els coneguts, especialment a dues mares de la classe de la Mariona, la secretària del que llavors era el meu gremi professional i les dues professores de ioga a Proyoga, que de cop i volta van passar a ser bones amigues per la connexió i empatia que mostraren.

Encara que pugui semblar estrany, també estic agraïda a tots aquells desconeguts que per omplir silencis incòmodes o només per curiositat et preguntaven quants fills tens i jo contestava la veritat: 3 fills. I llavors, inevitablement, et preguntaven les edats i jo els hi deia que la gran ja no hi és i ells no sabien quina cara posar ni què dir, però jo necessitava dir-ho.

PS: La Mariona va seguir el seu camí d’una altra manera el 15 d’octubre de 2003. Materialment és molt lluny, però en esperit continua al meu costat, molt a prop meu donant-me serenor, confiança, compassió i molt, molt d’amor. Malgrat l’immens dolor i patiment, ara ja llunyans, estic agraïda a la Vida, perquè poc a poc, però des del primer moment que ella ja no hi era, he pogut adonar-me i m’adono del veritable sentit i valor de la meva vida.

Tanmateix ni el patiment ni les desgràcies són necessàries. He descobert que les persones podem adonar-nos del que realment té valor a través de la contemplació de la natura i la meditació.

Aquest text em va venir al cap el matí del dia del meu Sant d’aquest any 2019. El vaig escriure i programar perquè es publiqués avui per dos motius, el primer, per no oblidar-lo i el segon, per què ves a saber què estaré fent i on seré avui. Us estimo molt a tots.