La política del caos

Cada vegada és més palès en el nostre país, si més no en el meu entorn, el desencant per la política. En general s’ha passat de la ràbia i la frustració al desinterès. El problema, des del meu punt de vista, no està en la democràcia sinó en les persones que fan política. Els líders i representants dels diferents partits exposen discursos buits de contingut, obvien la realitat i obliden el passat, el propi i el col·lectiu, com si no tingués cap importància i no fos el que ens ha portat fins a la situació actual.

En tots els partits polítics predomina l’interès propi per sobre del de la societat i el dels individus que la formen. Les diferents ideologies només són una excusa per a fer valdre l’interès i la supervivència del partit i dels que el formen, poder atacar els que pensen diferent i, entre una cosa i l’altra, oblidar-se de les persones i del bé comú.

Des de l’origen de la humanitat tota civilització ha volgut tenir una persona que la condueixi a la realització del seu desig més profund: la felicitat. ¹ Actualment crec que el que domina és justament el contrari: majoritàriament els líders econòmics i polítics segueixen 2 principis que són, acumular diners i satisfer el seu ego.

Les entitats socials estan desbordades davant de situacions gravíssimes que amenacen la supervivència i sobretot la dignitat de tot tipus de persones: infants, adolescents, cuidadors, immigrants, gent gran, malalts, discapacitats, treballadors, ...

A l‘antiga Xina, fa uns 2500 anys, el cos de l’emperador (el líder polític d’aquella època) es considerava el centre de l’ordre en el cosmos: els moviments apropiats d’aquest cos en l’espai del reialme i que seguís el cicle de les estacions era essencial per a preservar l’ordre còsmic. L’imperi era vist com l’extensió del cos de l’emperador: la conducta desordenada de l’emperador podia causar caos en el reialme; desastres naturals i calamitats eren vistes com un senyal de la degeneració moral del cos de l’emperador.²

El taoisme explica que qualsevol sistema és un reflex o mirall d’un sistema més gran o més petit. Tot el cosmos evoluciona seguint els mateixos principis universals i teories: el principi del Yin Yang i la teoria dels 5 moviments que posen ordre als canvis, és a dir, qualsevol canvi segueix un ordre i no és conseqüència del caos. Per exemple, el cos humà segueix unes fases de creixement i envelliment des de que neix fins que mort. Aquestes fases es corresponen amb les estacions, succeeix el mateix amb les 24 hores del dia, però també amb altres sistemes polítics, socials o econòmics, amb les civilitzacions o la història dels Estats, les empreses, els mercats,... Quan s’entén aquest ordre, l’actitud que decideixi prendre cada persona farà que la realitat flueixi i sigui propicia o, per contra, es creïn situacions caòtiques plenes de “mala sort”.

L’home per als metges xinesos antics era quelcom preciós com podem llegir en el Cànon de medicina interna de Huang Di “el món cobert pel cel i sostingut per la terra disposa de totes les coses, però ninguna és més preciosa que l’home”. És fàcil entendre que els metges busquessin els remeis que la naturalesa oferia per a mantenir la salut, però no només estudiaven aquests remeis sinó que el seu interès anava més enllà, entengueren l’origen de l’home i com el macrocosmos es reflexa en el nostre microcosmos.³

Crec que no m’equivoco si afirmo que el caos regna en la nostra societat. S’està perdent de forma molt ràpida i cada vegada més evident el referent natural que forma part justament d’aquest principi universal inamovible. Sense aquest referent l’home perd el seu centre i punt de recolzament i apareix la dispersió i la confusió. Confusió emocional i mental que ens fa gastar molta energia ( el Qi vital) sense cap tipus de benefici. Com un hàmster en la seva roda que gira i gira i de la que no pot sortir. La salut, concepte que està perdent el seu significat real, és impossible si no es contemplen les 3 facetes de l’ésser humà: la física, la psíquica i l’espiritual. La malaltia és cada vegada més present, més greu i més variada. I la felicitat ja ni es considera, on queda el desig d’una llarga vida amb salut, pau i felicitat?

Quan falten líders socials, econòmics i polítics vàlids cal més que mai que cadascun de nosaltres busquem la manera de viure que ens fa feliços i, pot ser així, amb una mica de temps, paciència i confiança, apareixeran els líders que posaran una mica d’ordre en el caos i ens facilitaran una existència més feliç, gràcies a l’actitud de tots plegats.

 

¹ Pare Marcel Capellades. Jo, Jesús. Pagès editors.

² Columbia University press. Qi Gong Fever, David A. Palmer

³ CEMOS, Centre d’estudis de medicina xinesa